La cançó de cadascú

M'han fet arribar un poema de Tolba Phanem, aquell en que explica una tradició africana en que quan una dona va a parir li fan una cançó al nadó. Cançó que l'acompanyarà de per vida.
El que m'es m'ha colpit i m'ha incitat a reflexionar de manera profunda és aquella frase que diu que la forma de corregir actituds i conductes antisociales no és el càstig sinó l'amor i recordar-li qui és i l'amor dels que l'estimen.
I també diu que aquells que se l'estimen no poden ser enganyats pels errors que comet o la màscara que mostra als demés. I et recorden la bellesa que tens per dins i fora, la fortalesa, i la compassió.
Em fa pensar que en els meus fills sovint els renyo per allò que no fan bé o del tot bé però no els recordo la capacitat que tenen de fer-ho bé ni tot l'amor que vam sentir i sentim en veure'ls aprop nostre i feliços ni que formen part d'una familia gran amb la qual i per la qual cal esforçar-se per mantenir-la unida i encerclada d'amor.
Podria començar per fer-los una poesia -cançó a cadascú on parli de les seves qualitats i caracteristiques, que em serveixi per potenciar-los l'autoestima i els serveixi per identificar-se. Potser l'hauria de fer amb en Pep, amb els avis i amb ells. Seria un bon treball de coach familiar.
Mans a l'obra.
Endavant

TOCA REFLEXIONAR

Ja estem finalitzant l'aventura al Canadà i ha anat tot molt bé. Malgrat això , la sensació és de que el temps ha passat molt ràpid i no hem tingut massa temps de participar de la vida quotidiana. Bé, una mica ara, però ja estàvem amb un peu fora i una mica al maig-juny. Hagués estat important buscar una escola, ni que fos per un parell de mesos. Hi havia dies que se m'esgotaven les estratègies per la bona convivència entre pares i fills i entre germans i germanes. De totes maneres la valoració és molt positiva.
I mentre vaig fent reflexió, endreço coses i endreço armaris, que és la millor manera de fer net emocional. Amb l'ordinador nou també faig endreça, posar les coses en carpetes, que sigui localitzable, endreçar fotos, paperassa legal, musica variada,informes mai llegits, llibres, etc..
Com n'arribem a acumular de coses, de pensaments, de vivències, de paraules, d'agobios, d'il·lusions, de somnis... i de tant en tant cal treure'ls del calaix per tornar-los a mirar de cara.
Adéu Canadà,
ara toca enfilar una altra agulla i seguir teixint en un altre color.

M'apassiona el món de la creativitat, dels CRAFTS, que en diuen aquí a Montreal.
Ja he fet tres bufandes i vull començar a provar de fer peücs de nadons i un xal per l'Estel.
Espero que no creixi massa abans el pugui començar a fer!!!

PARIR A MONTREAL

Ja feia dies que volia fer aquest post, i és que tenir tot el dia tres criatures a casa no em deixa ni deu minuts per mi, és esgotador.

Us explicaré una mica com va la cosa.

Primer de tot, parlem de fecunditat, la taxa del Quebec es troba a l'1,7 de mitjana, essent de l'1,5 a Montreal i a les principals ciutats i de 2,7 a la regió nord del Quebec on viuen les comunitats inuits.

 Aquí no tenen sanitat pública gratuïta, ja ho sabeu, sinó que tothom ha de tenir una assegurança. En principi, la majoria d'assegurances cobreixen tots els parts però les assegurances menys quantioses limiten els llocs d'anar a parir però no el tipus de part.

En l'àmbit hospitalari també passa com a Catalunya que hi ha hospitals de tot, els més grans solen respectar menys la voluntat de la dona però assumeixen més parts complicats i això fa (diuen els responsables ) que la taxa de cesàrees i instrumentacions augmenti.

http://www.lapresse.ca/actualites/quebec-canada/sante/201011/05/01-4339818-tournee-des-maternites-de-la-region-de-montreal.php

En aquest retall de diari podeu llegir algunes de les impressions que us comento sobre els diferents hospitals.

Són molts els petits hospitals que s'esforcen per disminuir taxes de cesàrees i ho fan paral·lelament amb la millora de les actituds. Es reben i es pacten plans de part., s'escolta més la dona, es milloren les instal·lacions fent les sales de part més agradables, es convida a ser més partícep al marit o acompanyant, hi ha pilotes, hamaques, cadires de part...

A diferència d'altres països, a la parella, des de l'inici de l'embaràs se la convida a reflexionar sobre el tipus de part que vol i el lloc més adequat . Les comadrones del els ajuden a triar i a elaborar el plà de part. Elles també han de vendre's a  com a professionals d'un equip. Cada equip es fa un nom a la ciutat i respón a les necessitats de les dones que els han triat. El fet és que no poden acceptar a tothom si no que hi ha unes places limitades pel primer que ho demani, segons data de naixement.

No són pocs els anuncis que he trobat, i és clar, les llevadores (sage-femme o midwife) aquí fan el possible perquè les dones triin un part a les cases de naixement , a casa o a hospitals petits, on elles tenen molta més decisió. I també les estadístiques són diferents.

Què és una maison de naissance??

Una casa de naixements és un espai d'acollida per les dones i les seves families. És una casa enmig de la comunitat, un lloc físic diferent del domicili i diferent de l'hospital, però dins del servei public de salut. No poden acullir massa naixements per tal d'oferir aquesta intimitat, calor familiar i humà pel qual es caracteritza.

Ofereix serveis de primera línea. Les llevadores són les que fan el seguiment d'embaràs i acompanyen el part i el postpart fins a les sis setmanes. Sempre i quan no sorgeixin complicacions o sorgeixin riscos en l'embaràs. Amb aquesta filosofia s'afavoreix el part natural i no medicalitzat.

Parlen de que lògicament són els llocs ideals per poder apendre de llevadora i fer investigació.

 En parlen molt i molt bé de les cases de naixements perquè s'adapten molt a la població del lloc on estan situades i són un punt clau per estimular la solidaritat entre families i l'engranatge social.

Part a casa

El part a casa també és seguit i atès per llevadores. Des del 2005 i després de moltes protestes de les llevadores es va aprovar la llei del part a casa, en que es permet a les llevadores fer el seguiment i l'atenció però aquestes han d'anar coordinades amb els serveis hospitalàries pertinents. Els quals han d'oferir l'ajuda necessària en el moment adequat.

Fantàstic no? I tot gràcies a la investigació i demostració de que el part a casa és tan o més segur que l'hospitalari en dones de baix risc.

De totes maneres aquest tipus de part no sobrepassa el 5 %, sense contar els parts de les dones inuits que viuen en comunitats tan aillades que no tenen cap més remei que parir a casa. Per això es fan campanyes importants per captar vocacions dins de la comunitat inuit i dotar-les de transport adequat per moure's en aquelles zones.

Hospitals

Algunes dones demanen a la seva llevadora de parir a l'hospital. Per això, cal que hi hagi una entesa entre llevadora i hospital. A la web de l'associació de llevadores d'aquí hi ha una relació d'hospitals amb qui cada llevadora treballa. depenent de la llevadora triada es pot anar a parir a un hospital o un altre. O al revés, depenent on es vagi a parir es contracta una llevadora o una altra. De totes maneres, la primera opció és intentar tenir un part d'allò menys medicalitzat possible, més intim i més respectuós tot i estar a l'hospital. En els casos on la peridural és necessària, la llevadora fa el traspàs de servei als metges de guàrdia perquè ells continuin amb el seguiment d'aquell part. la llevadora només reapareix per fer-se càrrec del postpart un cop la dona és a l'habitació.

Seguiré investigant.

Judit

             EL VINCLE EN L'EMBARÀS (I)

Va ser al 2001, a Nepal, que va arribar a les meves mans un llibre ben especial; The Tibetan art of Parenting.

Un llibre preciós, espiritual , que parlava sobre la importancia de l'embaràs conscient i el vincle amb l'esperit del nadó abans de la concepció. Sorprenent! Mai m'hagués plantejat el vincle amb els fills des d'abans de concebre, però aquell llibre ho explicava tan palpable, tan factible, tan real. Em va impressionar i hi vaig reflexionar molt de temps.

El desig de concebre i tenir un fill sovint és molt fort i penetrant en les dones, a vegades també en els homes però ara no vull parlar d'ells. Hi ha dones que parlen de necessitat fisiològica, n'hi ha que diuen perquè si, o perquè toca. Però quan es concebeix un fill amb desig la majoria de vegades la vivència de l'embaràs i el part és molt especial segons relaten. Per aquestes dones ja s'està construint el vincle des que la dona dóna permís al seu cos en l'acte de fer l'amor amb la parella. Aquest donar permís, és el toc místic que els tibetans acompanyen amb un ritual específic i personal de cada parella en el qual es reclama la presència d'un ésser espiritual en sintonia amb la parella. Aquí no són poques les dones que expliquen que elles han tingut intuicions, han fet meditacions, visulitzacions, o petits rituals d'espelmes per quedar-se embarassades. Certament hi ha un paral·lelisme. I en això, a l'igual que els tibetans jo ja hi veig l'establiment d'un vincle.

Un vincle importantíssim pel desenvolupament integral de la personeta que portem dins. Un vincle que no apareix per art de màgia sinó que s'ha de cultivar, cuidar i mimar . D'això en depèn també  la relació que tindrem amb el nostre propi fill o filla.

No és imprescindible el desig, ni el misticisme, però si la consciència de l'embaràs i de la presència d'un ésser únic al ventre. Un petit ésser que viu de la nostra nutrició física i emocional.

REPOSANT EMOCIONS

Avui hem atravessat l'oceà Atlàntic sense moure'ns de casa. Avui hem estat a Passeig de Gràcia sense sortir de l'apartament. Avui ens hem emocionat tan pares com fills al veure, ja des de bon matí (a Montreal), com Barcelona s'omplia de gent amb estelades per celebrar la diada d'una manera divertida i reinvidicativa. VOLEM SER UN PAÍS LLIURE I INDEPENDENT.
El Whatsapp anaven i venien més ràpid que el vent. Amigues i amics, familia gran, tiets, cosins, pares, germans, companyes de feina, companys d'escola tots escrivien notes com...quina moguda, bona diada, això és impresionant, no ens podem moure, no hi cabem...quina festa, quina euforia.
Teniem la pell de gallina i les imatges de TV3 encara ens han frepat més, les cares de la gent, l'ambient, la festa, les pancartes, els missatges.
Hem sentit Catalunya tan aprop!
I de cop l'enyor i les llàgrimes han aparegut. El meu pare disfressat de senyera, amb un missatge senzill i colpidor per la meva sensibilitat...CATALUNYA PÀTRIA DEL MEU COR. El pare mai havia anat de manifestació i sovint deia que això de les manis era de "penjats"...com jo. I ara, era allà, a Barcelona, exigint la llibertat i la independència... i jo no.
No he parat de plorar fins al cap d'una estona. El meu cor i el meu cap deien, S'ACOSTA EL MOMENT I VULL SER-HI.
Així doncs, hem cantat hem ballat, hem passejat la senyera, ens hem comunicat amb els manifestants pel mòbil, ens hem apuntat a la diada virtual (més de 30000 catalans de tot el món). I em calmat l'enyor, però no la il.lusió i la joia. Això ens ho enduem al llit.
Bona nit
Per cert, la portada de l'ARA és esperançadora...i tots els suplements d'aquests dies molt interessants.

UNA DIADA BEN ESPECIAL

No he parlat de política fins ara, o millor dit no m'hi he implicat massa. I no vull fer cap discurs partidista. Tanmateix com a mare de tres fill/es desitjo el millor per elles i ell, i la crisi economica, la crisi ambiental i la crisi de valors entre altres crisis, em fan plantejar moltes coses.
Vull que els meus fills visquin el millor possible. I no parlo de comoditats físiques, que també, sino principalment que visquin en un país en el qual se'ls respecti i se'ls doni la oportunitat de créixer com a persones i com a professionals. En un país on es parli català lliurement, on l'educació de qualitat i  ser ben atès pels metges no sigui un luxe. On hi hagi una democràcia ben entesa i els impostos de tots siguin per millorar el pais, les infraestructures, les oportunitats de feina, la natura, les ajudes socials.
On no es menystingui ningú per questió de raça, creença, ni gènere, però es reclami justicia i es faci pagar  a aquells/es que ens estafen i van contra els interessos dels que vivim a Catalunya.
Per això des d'aquí al Quebec, que també lluita per ser reconeguda, vull celebrar aquesta diada sortint al carrer amb la senyera penjada a l'esquena, cantant i mostrant alegrement que soc i seré gent de bé, que vull veure el meu país lliure i independent JA!
Per mi, per les meves filles, perquè ja no em queda força per seguir explicant als meus fills perquè els catalans i catalanes seguim aguantant les misèries, les traicions, les acusacions i insults que ens fan des d'Espanya. Som diferents i volem viure en pau.

BONA DIADA

S'ACOSTA LA TARDOR
I s'inicia un nou curs amb nous projectes. Estic animada a engegar coses, després de dedicar-me tant a la familia busco el meu espai, el propi, el personal, el de créixer com a dona i com a professional. Intento fer treballar la creativitat i crear noves maneres de fer el que ja estava fent, acompanyar les dones en l'aventura del part i post-part i per això necessito escoltar, veure, ser al costat de les mares...I escoltar i veure i sentir als creatius en totes les matèries. Cerco noves idees i propostes, passo estones a la xarxa, actualitzo les meves dades a la xarxa...
S'acosta la tardor i és hora de desempellegar-se de la por i decoses velles per poder generar noves idees.
Endavant doncs, que caiguin les fulles!!

PER CERT,
FELICITATS A TOTES LES MARES DES DE MONTRÉAL.
AVUI ÉS EL DIA DE LA MARE AQUÍ.
I TAMPOC M'HAN FELICITAT!

EDUCAR A CASA RESULTA FASCINANT...I ESGOTADOR!!

És un repte per mi això de tenir els nanos a casa tot el dia i ensenyar i no només educar. El tema d'educar-los en actituds i valors ja portem gairebé 10 anys intentant-ho i més o menys ens en sortim. Com tots les mares tinc els meus alts i baixos, dies més pedagògics, dies democràtics i dies més autocràtics del "per collons has de fer això" (sort que són pocs).
Cada estiu dedicàvem una estona diària a fer una estona de deures de repàs, jo els acompanyava. Però això de preocupar-me no només de fer una mica de repàs sinó de que aprenguin coses noves, d'estimular l'interès pel què veuen i plasmar-ho en petites feines diàries no és fàcil.
No només per la tasca de pensar i repensar activitats que els engresquin sinó perquè cal estar al cas del dia que té cadascú. Els que volem ensenyar i els que han d'aprendre, (sovint tinc clar qui és qui, però a vegades es gira la truita, però això són paraules d'una altra entrada) tenim dies alegres i creatiu i dies tristos, dies cansats i dies a tope de cafeïna. És un esforç suplementari col·locar el dia d'una mateixa i al mateix temps percebre el dia dels nanos i adaptar-se a ells i ells a mi per navegar al mateix ritme.
Tinc la sort que tan ells com jo som adaptables i ens sabem els punts d'acostament. Però no contàvem amb la presència del pare que molt especialment s'està dedicant en cos i ànima a l'educació dels seus nanos des que estem a Montréal. Pels nanos és fantàstic, d'una riquesa indescriptible, un acompanyament preciós, pacient i ric de saviesa i paciència. Ho celebro. Tan de bò ho haguessim tingut tots des del principi de les seves vides.
Tantmateix m'ha descol·locat i m'ha desplaçat a un segon plà. El de cuidar la petita, que ho faig amb molt de goig, i el d'acompanyar la resta de dia amb les activitats més lúdiques que és gual de xulo i d'esgotador. Però hi ha peròs, i és que jo també vull fer la feina de mestra a tope amb ells, com la venia fent sempre i no puc perquè hi ha l'Estel, és curiós el tema. L'assumeixo, però no se m'entén quan demano que per algunes estones en Pep assumeixi l'Estel i faci jo de mestra. Ni ell ni els nanos.
Això és que els he educat malament en el tema de rols???, sóc jo qui he exagerat en el tema de vincular-me amb l'Estel? o és que és més còmode per tots que jo m'encarregui de la petitona?? o és tot plegat?

Potser és que començo a tenir necessitat de que el pare assumeixi més % de vincle amb la nena per tal de jo tenir més temps per mi. 

Benvolguts i benvolgudes seguidores i seguidors del bloc,
estic entrant en fase de histèria, ja no sé què tinc a les maletes i què no. Ja no sé què cal que m'endugui i que no. Mentre no em deixi les calces de recanvi i els bolquers de l'Estel!!!
És un neguit això de decidir amb què pots viure i amb què no, què cal realment i què és prescindible. Me n'adono de que hi ha moltes coses prescindibles, moltes, que potser en tenim massa de coses. Si, ja sé que alguns direu que al llarg de la vida, i més tenint criatures, se n'acumulen moltes. Tanmateix, em preocupa força, perquè som pocs els que tenim molt i molts els que tenen poc. M'entristeixo. Només em consola una mica pensar que la major part de roba ens la passem amb les cosines i cunyades, que heretem joguines i llibres dels cosins grans, que ens regalen moltes coses, si, d'acord. Però crec que ens caldria entrar en alguna xarxa d'intercanvi més amplia i compartir i donar una vida més activa a moltes de les coses que tenim.
Perquè les coses no són sinó coses, matèria, que tenen el valor que els vulguem donar. I què millor que aquella cosa que s'ha de llençar perquè ja no es pot arreglar més i ha servit a moltes famílies en diversos moments i viatges de la seva història. Compartir coses, coneixements, habilitats, compartir, aquest és el fet.
Ara, el moment vital em convida a compartir amb vosaltres els meus pensaments i sentiments i també les meves aventures amb la familia.
http://aventuresfamiliarscanada.blogspot.com.es/

VINCLES
Les mares m'ensenyeu molt i els vostres i els meus fills, molt més. Estic atenta i aprenc. Aprenc dels vincles que establim mares i pares amb els nostres fills, dels vincles que creem entre nosaltres, les mares, dels vincles entre ells i elles, els menuts.
És sorprenent veure les mirades, els contactes subtils, els gestos, els reclams de cadascú de nosaltres petits i grans per aconseguir aquest vincle necessari.
El vincle és necessari per viure, si més no, per viure de manera sana i equilibrada. I és important que es crei des del moment de néixer, des de la primera mirada i la primera bafarada d'olor. Però és encara més important anar-lo enfortint dia a dia, amb mirades de comprensió, l'escolta activa, les carícies i la veu dolces, el tracte i el fer serè....vaja el fer de mare i pare. Malgrat no siguem sempre així, cal tenir-ho molt present per tornar a connectar tot seguit després d'una situació estressant pels nadó o infant (després d'algun crit, de renyar-lo, de no mirar-lo ni escoltar-lo per estar esgotats o tenir ganes de desconnexió, quan estem massa enganxats als ordinadors o mòbils...).
Al meu voltant he vist nens i nenes amb vincles pobres, i crec que és perquè des del seu entorn familiar no se li ha donat prou importància a aquest fenomen, a aquesta interacció emocional. Em preocupa. Perquè aquests nens poc vinculats seran pares i mares, i també professionals en el futur, que no es vincularan o tindran dificultats per fer-ho.
També hi ha infants que pateixen un "excés" de vincle per part dels pares. Però jo ja no en diria vincle. Es un excés de protecció en nom del vincle. També serà una dificultat afegida per aquest nen o nena, ja que no l'ajudem a ser ell o ella mateixa, ni a creure en les seves possibilitats. Els coach saben molt bé de què parlo. Ser pares és ajudar a créixer als infants, a fer-los veure fins on arriben les seves possibilitats. Fer de coach (entrenadors) dels nostres fills ens ajuda a veure de nosaltres mateixos fins on podem arribar, quins límits tenim, quines dificultats, i revisar-los. Cal que deslliurem als nostres fills i filles de les nostres mancances i limitacions, d'allò típic...."en això, és igual que jo".
Vincular-se de manera sana és una feina del dia a dia, esgotadora, però també guaridora pels adults. Ens cura ferides del passat.

LA CREATIVITAT

La Creativitat és una paraula que apareix en diferents espais i moments de la meva vida. Amb la família, amb els amics, de dia i de nit. És un moment especial de la meva existència, aquesta manera de gaudir de la tercera maternitat ha fet reviure la necessitat creativa en la seva manera més expansiva. A tots nivells, mental, espiritual i purament manual. Des de fer pastissos i magdalenes, (que encara que no us ho creieu, no n'havia fet mai fins ara), fins a mòbils de fulls de papers bonics (inspirada per la Carme), a contes i cançons, rams de flors, decoració d'interiors i exteriors, mandales, balls, etc...
I parlo de la creativitat, no com un hobby, una distracció, sinó que m'hi vull referir com a una aptitud a desenvolupar que forma part del benestar psico-emocional. On he notat més aquest desplegament de la creativitat és en la relació amb els meus fills. Creant noves maneres de relacionar-me amb ells, destituint el càstig i proposant responsabilitat, abraçant i mirant els ulls enlloc de retrets, posant humor i teatre quan crec que ja he acabat la paciència. I sorprenentment els resultats són gratificants per les dues parts.
Cal investigar-ho, però crec que el treball creatiu, sigui manual o no, estimula les endorfines, reforça l'autoestima, obre a la circulació certes parts del cervell. I que hi ha alguna hormona o molècula que regula la producció o limitació de la creativitat, que deu tenir a veure amb les hormones d'embaràs i lactància. No són poques les dones que trobant-se en un període de maternitat esclaten a crear, a teixir, a muntar grups, obrir negocis, pintar...
Però estic segur que tan dones com homes podem desenvolupar aquesta capacitat, aquest valor, com un hàbit, una aptitud, tan necessària com la solidaritat, l'empatia, la paciència, el respecte i tants d'altres per seguir lluitant per un món millor.
Salut i molta creativitat.

CARTA PER TU, QUE T'HE TROBAT AL CARRER

El patiment no hauria d'existir, en cap de les seves formes. Des del més visceral al més banal, el patiment és patiment. No parlaré de les causes, ni del meu patiment. Perquè és absurd, ja que parlar-ne me'l fa reviure i em fa patir.
Podria parlar de mil i una cosa que em fan patir, però no hagués dit mai que el que més et feia patir a tu, era el Barça. Ara si que pateixo.
Pateixo perquè si la gent assenyada COM TU, pateix pel Barça, qui farà la feina de patir pel món, qui se'n cuidarà de que els desvalguts no pateixin i que tot allò que és important no es banalitzi.
Deixaràs orfes de patiment al teus fills i a la teva familia!!!
Com creixeran els nanos si tu no pateixes? millor, dius??
...
...
Potser si que no cal patir tant per ells, potser si que cal donar-los més confiança i deixar que creixin i aprenguin al seu ritme. Potser si que no patint tant per ells es fan més valents i menys porucs.

Potser si que cal patir pel BARÇA i no tant per tot allò que estimem, sinó confiar, confiar i confiar en la vida i gaudir-ho. Perquè si sents patiment, t'angoixes, si t'angoixes, se t'accelera el cor i se't tanca l'estomac o se t'obre l'ànsia, tens insomni i altres maldecaps. I no gaudir d'un partit, mira, tanmefot (que diria l'avi si fos viu). Però no em perdonaria mai no haver gaudit de veure créixer els meus fills i viure amb ells el dia a dia, sense patir. Si més no, patint prou per estar atenta al que necessiten però no patir massa perquè no sentin que no sóc feliç al seu costat.

Això, patiré una mica per ells i molt pel Barça, perquè aquest final de lliga serà una prova de foc pels patidors i patidores com jo.

Salut.

LES AMIGUES I ELS AMICS
Voldria fer-los un tribut a tots ells, a totes elles, sobretot a les amigues. Aquestes dones, donasses i donetes que m'han acompanyat al llarg de la vida, que m'han fet sentir feliç de ser dona, que m'han ajudat a créixer, m'han fet riure i m'han fet plorar, que m'han dit coses maques i coses lletges però que sempre les he tingut quan les he necessitat.
A totes vosaltres us estimo. M'heu fet el cor més gran, Teia, Anna, Montse, Carme, Dolors, Judit, l'altre Montse, Gemma, Rosa, Paloma, Bet, Agnès, Teresa, Pepi, Tere, Blanca, Olga, Angels, Montse, Mireia, Nuria, Patri i Esther, Màvia, Mercedes, i moltes més...
Totes heu posat un grà de sorra, algunes més que altres, en aquest projecte que sóc jo. Us ho agraeixo.
Ara sóc jo que pren el timó de la meva vida i condueixo cap a la felicitat i cap a la plenitud. M'hi acompanyeu un tros de camí?