PER CERT,
FELICITATS A TOTES LES MARES DES DE MONTRÉAL.
AVUI ÉS EL DIA DE LA MARE AQUÍ.
I TAMPOC M'HAN FELICITAT!
diumenge, 13 de maig del 2012
EDUCAR A CASA RESULTA FASCINANT...I ESGOTADOR!!
És un repte per mi això de tenir els nanos a casa tot el dia i ensenyar i no només educar. El tema d'educar-los en actituds i valors ja portem gairebé 10 anys intentant-ho i més o menys ens en sortim. Com tots les mares tinc els meus alts i baixos, dies més pedagògics, dies democràtics i dies més autocràtics del "per collons has de fer això" (sort que són pocs).
Cada estiu dedicàvem una estona diària a fer una estona de deures de repàs, jo els acompanyava. Però això de preocupar-me no només de fer una mica de repàs sinó de que aprenguin coses noves, d'estimular l'interès pel què veuen i plasmar-ho en petites feines diàries no és fàcil.
No només per la tasca de pensar i repensar activitats que els engresquin sinó perquè cal estar al cas del dia que té cadascú. Els que volem ensenyar i els que han d'aprendre, (sovint tinc clar qui és qui, però a vegades es gira la truita, però això són paraules d'una altra entrada) tenim dies alegres i creatiu i dies tristos, dies cansats i dies a tope de cafeïna. És un esforç suplementari col·locar el dia d'una mateixa i al mateix temps percebre el dia dels nanos i adaptar-se a ells i ells a mi per navegar al mateix ritme.
Tinc la sort que tan ells com jo som adaptables i ens sabem els punts d'acostament. Però no contàvem amb la presència del pare que molt especialment s'està dedicant en cos i ànima a l'educació dels seus nanos des que estem a Montréal. Pels nanos és fantàstic, d'una riquesa indescriptible, un acompanyament preciós, pacient i ric de saviesa i paciència. Ho celebro. Tan de bò ho haguessim tingut tots des del principi de les seves vides.
Tantmateix m'ha descol·locat i m'ha desplaçat a un segon plà. El de cuidar la petita, que ho faig amb molt de goig, i el d'acompanyar la resta de dia amb les activitats més lúdiques que és gual de xulo i d'esgotador. Però hi ha peròs, i és que jo també vull fer la feina de mestra a tope amb ells, com la venia fent sempre i no puc perquè hi ha l'Estel, és curiós el tema. L'assumeixo, però no se m'entén quan demano que per algunes estones en Pep assumeixi l'Estel i faci jo de mestra. Ni ell ni els nanos.
Això és que els he educat malament en el tema de rols???, sóc jo qui he exagerat en el tema de vincular-me amb l'Estel? o és que és més còmode per tots que jo m'encarregui de la petitona?? o és tot plegat?
Potser és que començo a tenir necessitat de que el pare assumeixi més % de vincle amb la nena per tal de jo tenir més temps per mi.
És un repte per mi això de tenir els nanos a casa tot el dia i ensenyar i no només educar. El tema d'educar-los en actituds i valors ja portem gairebé 10 anys intentant-ho i més o menys ens en sortim. Com tots les mares tinc els meus alts i baixos, dies més pedagògics, dies democràtics i dies més autocràtics del "per collons has de fer això" (sort que són pocs).
Cada estiu dedicàvem una estona diària a fer una estona de deures de repàs, jo els acompanyava. Però això de preocupar-me no només de fer una mica de repàs sinó de que aprenguin coses noves, d'estimular l'interès pel què veuen i plasmar-ho en petites feines diàries no és fàcil.
No només per la tasca de pensar i repensar activitats que els engresquin sinó perquè cal estar al cas del dia que té cadascú. Els que volem ensenyar i els que han d'aprendre, (sovint tinc clar qui és qui, però a vegades es gira la truita, però això són paraules d'una altra entrada) tenim dies alegres i creatiu i dies tristos, dies cansats i dies a tope de cafeïna. És un esforç suplementari col·locar el dia d'una mateixa i al mateix temps percebre el dia dels nanos i adaptar-se a ells i ells a mi per navegar al mateix ritme.
Tinc la sort que tan ells com jo som adaptables i ens sabem els punts d'acostament. Però no contàvem amb la presència del pare que molt especialment s'està dedicant en cos i ànima a l'educació dels seus nanos des que estem a Montréal. Pels nanos és fantàstic, d'una riquesa indescriptible, un acompanyament preciós, pacient i ric de saviesa i paciència. Ho celebro. Tan de bò ho haguessim tingut tots des del principi de les seves vides.
Tantmateix m'ha descol·locat i m'ha desplaçat a un segon plà. El de cuidar la petita, que ho faig amb molt de goig, i el d'acompanyar la resta de dia amb les activitats més lúdiques que és gual de xulo i d'esgotador. Però hi ha peròs, i és que jo també vull fer la feina de mestra a tope amb ells, com la venia fent sempre i no puc perquè hi ha l'Estel, és curiós el tema. L'assumeixo, però no se m'entén quan demano que per algunes estones en Pep assumeixi l'Estel i faci jo de mestra. Ni ell ni els nanos.
Això és que els he educat malament en el tema de rols???, sóc jo qui he exagerat en el tema de vincular-me amb l'Estel? o és que és més còmode per tots que jo m'encarregui de la petitona?? o és tot plegat?
Potser és que començo a tenir necessitat de que el pare assumeixi més % de vincle amb la nena per tal de jo tenir més temps per mi.
dimarts, 1 de maig del 2012
Benvolguts i benvolgudes seguidores i seguidors del bloc,
estic entrant en fase de histèria, ja no sé què tinc a les maletes i què no. Ja no sé què cal que m'endugui i que no. Mentre no em deixi les calces de recanvi i els bolquers de l'Estel!!!
És un neguit això de decidir amb què pots viure i amb què no, què cal realment i què és prescindible. Me n'adono de que hi ha moltes coses prescindibles, moltes, que potser en tenim massa de coses. Si, ja sé que alguns direu que al llarg de la vida, i més tenint criatures, se n'acumulen moltes. Tanmateix, em preocupa força, perquè som pocs els que tenim molt i molts els que tenen poc. M'entristeixo. Només em consola una mica pensar que la major part de roba ens la passem amb les cosines i cunyades, que heretem joguines i llibres dels cosins grans, que ens regalen moltes coses, si, d'acord. Però crec que ens caldria entrar en alguna xarxa d'intercanvi més amplia i compartir i donar una vida més activa a moltes de les coses que tenim.
Perquè les coses no són sinó coses, matèria, que tenen el valor que els vulguem donar. I què millor que aquella cosa que s'ha de llençar perquè ja no es pot arreglar més i ha servit a moltes famílies en diversos moments i viatges de la seva història. Compartir coses, coneixements, habilitats, compartir, aquest és el fet.
Ara, el moment vital em convida a compartir amb vosaltres els meus pensaments i sentiments i també les meves aventures amb la familia.
http://aventuresfamiliarscanada.blogspot.com.es/
estic entrant en fase de histèria, ja no sé què tinc a les maletes i què no. Ja no sé què cal que m'endugui i que no. Mentre no em deixi les calces de recanvi i els bolquers de l'Estel!!!
És un neguit això de decidir amb què pots viure i amb què no, què cal realment i què és prescindible. Me n'adono de que hi ha moltes coses prescindibles, moltes, que potser en tenim massa de coses. Si, ja sé que alguns direu que al llarg de la vida, i més tenint criatures, se n'acumulen moltes. Tanmateix, em preocupa força, perquè som pocs els que tenim molt i molts els que tenen poc. M'entristeixo. Només em consola una mica pensar que la major part de roba ens la passem amb les cosines i cunyades, que heretem joguines i llibres dels cosins grans, que ens regalen moltes coses, si, d'acord. Però crec que ens caldria entrar en alguna xarxa d'intercanvi més amplia i compartir i donar una vida més activa a moltes de les coses que tenim.
Perquè les coses no són sinó coses, matèria, que tenen el valor que els vulguem donar. I què millor que aquella cosa que s'ha de llençar perquè ja no es pot arreglar més i ha servit a moltes famílies en diversos moments i viatges de la seva història. Compartir coses, coneixements, habilitats, compartir, aquest és el fet.
Ara, el moment vital em convida a compartir amb vosaltres els meus pensaments i sentiments i també les meves aventures amb la familia.
http://aventuresfamiliarscanada.blogspot.com.es/
Subscriure's a:
Missatges (Atom)