LA CREATIVITAT
La Creativitat és una paraula que apareix en diferents espais i moments de la meva vida. Amb la família, amb els amics, de dia i de nit. És un moment especial de la meva existència, aquesta manera de gaudir de la tercera maternitat ha fet reviure la necessitat creativa en la seva manera més expansiva. A tots nivells, mental, espiritual i purament manual. Des de fer pastissos i magdalenes, (que encara que no us ho creieu, no n'havia fet mai fins ara), fins a mòbils de fulls de papers bonics (inspirada per la Carme), a contes i cançons, rams de flors, decoració d'interiors i exteriors, mandales, balls, etc...
I parlo de la creativitat, no com un hobby, una distracció, sinó que m'hi vull referir com a una aptitud a desenvolupar que forma part del benestar psico-emocional. On he notat més aquest desplegament de la creativitat és en la relació amb els meus fills. Creant noves maneres de relacionar-me amb ells, destituint el càstig i proposant responsabilitat, abraçant i mirant els ulls enlloc de retrets, posant humor i teatre quan crec que ja he acabat la paciència. I sorprenentment els resultats són gratificants per les dues parts.
Cal investigar-ho, però crec que el treball creatiu, sigui manual o no, estimula les endorfines, reforça l'autoestima, obre a la circulació certes parts del cervell. I que hi ha alguna hormona o molècula que regula la producció o limitació de la creativitat, que deu tenir a veure amb les hormones d'embaràs i lactància. No són poques les dones que trobant-se en un període de maternitat esclaten a crear, a teixir, a muntar grups, obrir negocis, pintar...
Però estic segur que tan dones com homes podem desenvolupar aquesta capacitat, aquest valor, com un hàbit, una aptitud, tan necessària com la solidaritat, l'empatia, la paciència, el respecte i tants d'altres per seguir lluitant per un món millor.
Salut i molta creativitat.
dijous, 29 de març del 2012
dimarts, 20 de març del 2012
CARTA PER TU, QUE T'HE TROBAT AL CARRER
El patiment no hauria d'existir, en cap de les seves formes. Des del més visceral al més banal, el patiment és patiment. No parlaré de les causes, ni del meu patiment. Perquè és absurd, ja que parlar-ne me'l fa reviure i em fa patir.
Podria parlar de mil i una cosa que em fan patir, però no hagués dit mai que el que més et feia patir a tu, era el Barça. Ara si que pateixo.
Pateixo perquè si la gent assenyada COM TU, pateix pel Barça, qui farà la feina de patir pel món, qui se'n cuidarà de que els desvalguts no pateixin i que tot allò que és important no es banalitzi.
Deixaràs orfes de patiment al teus fills i a la teva familia!!!
Com creixeran els nanos si tu no pateixes? millor, dius??
...
...
Potser si que no cal patir tant per ells, potser si que cal donar-los més confiança i deixar que creixin i aprenguin al seu ritme. Potser si que no patint tant per ells es fan més valents i menys porucs.
Potser si que cal patir pel BARÇA i no tant per tot allò que estimem, sinó confiar, confiar i confiar en la vida i gaudir-ho. Perquè si sents patiment, t'angoixes, si t'angoixes, se t'accelera el cor i se't tanca l'estomac o se t'obre l'ànsia, tens insomni i altres maldecaps. I no gaudir d'un partit, mira, tanmefot (que diria l'avi si fos viu). Però no em perdonaria mai no haver gaudit de veure créixer els meus fills i viure amb ells el dia a dia, sense patir. Si més no, patint prou per estar atenta al que necessiten però no patir massa perquè no sentin que no sóc feliç al seu costat.
Això, patiré una mica per ells i molt pel Barça, perquè aquest final de lliga serà una prova de foc pels patidors i patidores com jo.
Salut.
El patiment no hauria d'existir, en cap de les seves formes. Des del més visceral al més banal, el patiment és patiment. No parlaré de les causes, ni del meu patiment. Perquè és absurd, ja que parlar-ne me'l fa reviure i em fa patir.
Podria parlar de mil i una cosa que em fan patir, però no hagués dit mai que el que més et feia patir a tu, era el Barça. Ara si que pateixo.
Pateixo perquè si la gent assenyada COM TU, pateix pel Barça, qui farà la feina de patir pel món, qui se'n cuidarà de que els desvalguts no pateixin i que tot allò que és important no es banalitzi.
Deixaràs orfes de patiment al teus fills i a la teva familia!!!
Com creixeran els nanos si tu no pateixes? millor, dius??
...
...
Potser si que no cal patir tant per ells, potser si que cal donar-los més confiança i deixar que creixin i aprenguin al seu ritme. Potser si que no patint tant per ells es fan més valents i menys porucs.
Potser si que cal patir pel BARÇA i no tant per tot allò que estimem, sinó confiar, confiar i confiar en la vida i gaudir-ho. Perquè si sents patiment, t'angoixes, si t'angoixes, se t'accelera el cor i se't tanca l'estomac o se t'obre l'ànsia, tens insomni i altres maldecaps. I no gaudir d'un partit, mira, tanmefot (que diria l'avi si fos viu). Però no em perdonaria mai no haver gaudit de veure créixer els meus fills i viure amb ells el dia a dia, sense patir. Si més no, patint prou per estar atenta al que necessiten però no patir massa perquè no sentin que no sóc feliç al seu costat.
Això, patiré una mica per ells i molt pel Barça, perquè aquest final de lliga serà una prova de foc pels patidors i patidores com jo.
Salut.
diumenge, 4 de març del 2012
LES AMIGUES I ELS AMICS
Voldria fer-los un tribut a tots ells, a totes elles, sobretot a les amigues. Aquestes dones, donasses i donetes que m'han acompanyat al llarg de la vida, que m'han fet sentir feliç de ser dona, que m'han ajudat a créixer, m'han fet riure i m'han fet plorar, que m'han dit coses maques i coses lletges però que sempre les he tingut quan les he necessitat.
A totes vosaltres us estimo. M'heu fet el cor més gran, Teia, Anna, Montse, Carme, Dolors, Judit, l'altre Montse, Gemma, Rosa, Paloma, Bet, Agnès, Teresa, Pepi, Tere, Blanca, Olga, Angels, Montse, Mireia, Nuria, Patri i Esther, Màvia, Mercedes, i moltes més...
Totes heu posat un grà de sorra, algunes més que altres, en aquest projecte que sóc jo. Us ho agraeixo.
Ara sóc jo que pren el timó de la meva vida i condueixo cap a la felicitat i cap a la plenitud. M'hi acompanyeu un tros de camí?
Voldria fer-los un tribut a tots ells, a totes elles, sobretot a les amigues. Aquestes dones, donasses i donetes que m'han acompanyat al llarg de la vida, que m'han fet sentir feliç de ser dona, que m'han ajudat a créixer, m'han fet riure i m'han fet plorar, que m'han dit coses maques i coses lletges però que sempre les he tingut quan les he necessitat.
A totes vosaltres us estimo. M'heu fet el cor més gran, Teia, Anna, Montse, Carme, Dolors, Judit, l'altre Montse, Gemma, Rosa, Paloma, Bet, Agnès, Teresa, Pepi, Tere, Blanca, Olga, Angels, Montse, Mireia, Nuria, Patri i Esther, Màvia, Mercedes, i moltes més...
Totes heu posat un grà de sorra, algunes més que altres, en aquest projecte que sóc jo. Us ho agraeixo.
Ara sóc jo que pren el timó de la meva vida i condueixo cap a la felicitat i cap a la plenitud. M'hi acompanyeu un tros de camí?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)